Mirant El País em trobo amb un titular que me sorprèn “Els exèrcits d’Amèrica del Sud s’uneixen per a col·laborar per primera vegada” i començo a llegir.
“Març del 2008. L’Exèrcit de Colòmbia asesta el cop més dur fins aleshores a les Forces Armades Revolucionàries Colombianes (FARC) al matar el seu número dos, Raúl Reyes. L’operació, realitzada en territori equatorià, deslliga una crisi diplomàtica a tres bandes -Colòmbia, Veneçuela i Equador- per la forma de conducta de l’Exèrcit d’Álvaro Uribe. A uns quants milers de quilòmetres al sud, un gran estrateg geopolític, Luiz Inácio Lula da Silva, president de Brasil, pren bona nota de l’assumpte. Pensa que del conflicte pot sorgir una iniciativa comuna de defensa. Sap que és l’únic que pot assolir-lo. Un any després, neix el Consell de Defensa Sud-americà [...] Amb aquesta iniciativa es pretén acabar amb alguna cosa tan arriscada i complexa com les temptatives de conflicte, minimitzar qualsevol fricció entre els països d’Amèrica del Sud. Hi ha qui considera que a través d’aquest organisme es pot arribar a perfilar una política de defensa i de seguretat conjunta”.
Això confirma que en els moments crítics són els millors per a intentar moure les coses, i fer una alguna cosa que fins aleshores semblava absurd: enfrontar-se a les dificultats unint-se. Potser sembla bastant probable que l’exemple europeu hagi inspirat els polítics sud-americans, però la casualitat és que mentre a l’altre costat de l’oceà es plantegen una cosa inèdita i revolucionària, aquí després dels enormes passos que es van donar fins al principi dels anys 90, les coses es mouen poc.
